"El Sant Andreu és la meva conexió amb Barcelona"

Per Joaquín Bacigalupo Stein

Són les cinc de la tarda d'un divendres i pels carrers de Sant Andreu no es veu gaire moviment. Des dels bars s'escolten murmuris, des d'algun balcó es veu una senyora estenent la roba i algun gos que li borda al no-res. La nit anterior va ser dura, o fantàstica, depèn com es miri. El Sant Andreu es va emportar una victòria importantíssima del camp del Sants, amb un gol agònic al minut 90. Els festejos ja han acabat, i ara la ressaca inunda el poble. Però no la ressaca de vi dolent, sinó aquesta que fa gust d'èxtasi, amb la qual dóna gust conviure. Perquè quin millor triomf per a un futboler que guanyar un partit al minut 90.

Federico Praml al Narcís Sala. Imatge: Guillem Francàs

Federico Praml, un argentí que viu a Sant Andreu, no vol desentonar amb l'ambient. Ell, fanàtic de la UESA, va ser un els testimonis de la victòria in extremis de la nit anterior. Amb la samarreta del Sant Andreu penjant de la cintura i unes ulleres de sol que amaguen uns ulls amb ressaca, però privilegiats, es passeja pels voltants del Narcís Sala. "Ahir va ser increïble. El camp del Sants té una graderia improvisada per a 60 persones. Nosaltres vam portar 100 persones un dijous a la nit", ens diu.

Federico és un fanàtic del futbol, algú que no pot entendre la vida sense ell. "El futbol és tot des d'un lloc de sentiment, de passió, del meu interès màxim, ho abasta tot. I gràcies a una oportunitat laboral, em vaig traslladar a Barcelona, a la ciutat de Messi i del Barça".

Com a bon futboler, va ser al Camp Nou en repetides ocasions, encara que es va portar una decepció rere l'altra. "El Barça és un club increïble, amb un estadi espectacular, i amb el millor jugador de la història, que juga un futbol exquisit. No obstant això, per mi el futbol és més que això i aquí és on em va decebre, perquè en cap moment vaig aconseguir trobar aquest element de passió que tan necessari és per als amants d'aquest esport. Em sentia defraudat. Al Camp Nou, les primeres 15 files són persones traient-se fotos. Aquest futbol és una atracció turística, és com anar a la Sagrada Família."

"Al arribar no ho podia creure, va ser amor a primera vista"

Mentre conversem, s'escolten indicacions, crits, riures. El primer equip del Sant Andreu, malgrat la ressaca, ja està preparant el següent partit. Entrenen amb un clima especial, distès, encara que no per això menys intens. Però anar a treballar després d'una victòria es fa més fàcil.

Enmig dels crits i les riallades, a la tribuna més imponent del camp, segueix assegut Federico, explicant-nos com va arribar aquí. "Després de la meva decepció amb el Barça, un amic em va recomanar que seguís a un compte d'Instagram d'un noi que anava a tots els camps de Barcelona. Li vaig escriure i em va convidar a veure al Sant Andreu, amb l'excusa de prendre una cervesa. En arribar no ho podia creure, estava davant un club de Tercera que tenia més de 1000 persones amb pancartes i bengales, cantant cançons argentines i tirant paperets. Un grup de gent que no deixava d'encoratjar durant els 90 minuts, i va ser amor a primera vista".

La realitat és que la UESA és un equip de tercera, amb una afició de primera. "Sant Andreu és un equip gran de Barcelona, amb molta història, que va estar en Segona A i Segona B. Té una pista molt maca, és l'orgull del poble. Tot el que ve és de Sant Andreu, encara que molts vinguin només pel fet de sentir-se identificats, del sentit de pertinença. I a això se li suma que té la millor animació de tercera, de segona i fins i tot millor que alguns camps de primera", diu amb els ulls emocionats.

La nostra conversa és al Gol Nord, quin millor lloc que aquest per parlar del Sant Andreu. I és que el Gol Nord és la graderia del Narcís Sala on se situa Desperdicis, el grup ultra. Un grup que es desmarca per complet d'alguns dels grups ultres d'Espanya, i de molts països d'Europa, on es declaren obertament feixistes. "Desperdicis és una associació antifeixista, feminista i pro LGTB. És un grup de gent que, a més d'animar al seu equip i fer-te sentir com un més, té consciència social. Aquí venen persones de totes les edats, de tots els rerefons, de diferents nacionalitats, de qualsevol sexe".

Desperdicis és un grup que advoca pel bé, però no només de l'equip, sinó de les persones que estan en ell. "Fa uns anys, hi havia un noi de juvenils que passava per una situació econòmica complicada. Davant això, Desperdicis li pagava l'entrada dels partits a la seva família, perquè poguessin veure'l jugar. Quan es va començar a fer més gran, va decidir anar-se a un altre club on li pagaven millor, i tots ho vam entendre. Era l'única oportunitat que tenia de canviar el rumb de la seva vida i seguir amb la seva carrera."

Federico Praml xerrant amb Joaquín Bacigalupo. Imatge: Guillem Francàs

La realitat és que el Sant Andreu, segons ells mateixos, és una gran família. Una que embolica també als aficionats. "Quan acaben els partits, els jugadors venen on estem nosaltres, ens aplaudim mútuament i cantem junts. A vegades fins i tot prendrem cervesa tots plegats després d'un partit. Són històries que no es donen a primera divisió, això és diferent".

El futbol, per més que siguin sempre onze contra onze, pot ser més o menys modern, encara que ser-ho no és sinònim de bon futbol. "Un dels nostres lemes és que odiem el futbol modern, perquè és una experiència empaquetada, un servei high class en el qual com més puguis pagar millor veus el partit, i això no és el futbol. Aquí no venim a estar asseguts en un seient amb calefacció, venim a passar-ho bé, a muntar una festa".

"Al Sant Andreu es on poso la meva passió"

Baixa el sol i els jugadors de la UESA acaben el seu entrenament. Ara el cel es posa taronja i la vida una mica més malenconiosa. "Sant Andreu és la meva connexió amb Barcelona, aquest lloc és meu. I no perquè em pertany, sinó perquè jo pertanyo a ell. És on vaig fer totes les meves amistats, on passo el meu dia a dia, les meves sortides, els caps de setmana, on poso la meva passió. Perquè per a mi a un equip no el fa gran la quantitat de copes que té, la quantitat de gent que el segueix o els seguidors que tè en xarxes socials. A un equip el fa gran el sentiment que genera i jo em sento identificat amb el que se sent aquí".

El sol ja es va amagar per complet, però ara la gent comença a sortir. Apareixen pares a les graderies de l'estadi per a veure l'entrenament del seu fill, senyores que treuen a passejar al gos i nens jugant a la pilota, però tots amb un denominador comú, el Narcís Sala. La vida del Sant Andreu gira entorn d'això, a un estadi de futbol, a un equip de tercera que els dóna alegries un dijous a la nit, a un grup de persones que segueix l'equip allà on vagi. I Federico és un d'ells, un boig del futbol que vivint a Barcelona va al camp d'un equip de Tercera abans que al del Barça. Algú que es va enamorar per complet d'uns colors i que, sent seguidor de River Plate, arriba a posar-se una samarreta amb els colors de Boca Júniors només perquè té l'escut del Sant Andreu.