U.E.S.A: més que un club
- L'Andreuenca
- 27 may 2019
- 11 Min. de lectura
El naixement de la UESA
Per què el Sant Andreu és més que un club? Què representa ben bé el Sant Andreu? Què el fa ser tan especial? Bé, per arribar fins a les respostes a aquestes preguntes podem posar en context l’origen del club fins ara. Abans de la seva formació com a Unió Esportiva Sant Andreu (UESA), hi ha registre d’un primer equip al poble de Sant Andreu. Es tracta d’un equip que va ser format per una colònia d’escocesos que van arribar a Barcelona per treballar a la zona industrial de filatures entre Sant Andreu i Sant Martí. I van ser ells qui van fer el primer pas per a la formació d’un equip. El desembre de l’any 1899 un grup dels nouvinguts van presentar el “Foot-Ball Club San Andrés”. Van jugar diversos amistosos a principis del 1900 però els seus jugadors van acabar distribuïts entre d’altres equips de la ciutat.
Ja no va ser fins el 1909 que el futbol no va tornar a Sant Andreu, o com a mínim no hi ha constància fins aquest moment. Aquell any un grup d’andreuencs van decidir formar el club on va quedar registrat en una nota al Mundo Deportivo del 21 de gener de 1909. En un inici el club no es deia UE Sant Andreu, sinó que portava el nom Club Z (Zeta), en referència probablement al Club X que va desaparèixer un any abans al fusionar-se amb l’Espanyol. A finals del 1909 ja apareixia com Andreuenc Club de Futbol. A partir d’aquest moment, l’equip ha anat evolucionant durant més de 100 anys fins a ser el club que coneixem avui dia com a Sant Andreu.
Tornant a les preguntes que ens fèiem al principi, es parla molt que el Barça és “més que un club”, com ells mateixos s’anomenen. També que són un club modèlic, però a vegades aquesta frase no va sempre relacionada amb qüestió del model sinó del sentiment que genera, i pocs equips generen més sentiment que el Sant Andreu. I és que aquest sentiment probablement guanya molta força i és reconegut per tothom qui viu al poble gràcies a la proximitat que desprèn el club. Et fan sentir un més, que formes part de la institució.
Una de les grans raons per la qual el Sant Andreu és més que un club és el sentiment de pertinença. Pocs clubs de futbol mouen un sentiment de poble com ho fa la UESA, i és que a la pròpia samarreta ja ho diu, que és “l’orgull del poble”. Des dels més joves fins als més grans, tothom se sent identificat amb l’equip. I al final tot això es nota quan passeges pel barri. Quan et mous pels carrers de qualsevol lloc el més normal és veure la gent, i sobretot els infants, amb samarretes dels equips més populars com ara Barça, Madrid o fins i tot d’algun equip gran de fora del país. Però a Sant Andreu és tot molt diferent. El predomini del groc i el vermell dóna color al barri, i és que pels voltants del Narcís Sala veus famílies senceres que vesteixen la quadribarrada.
La nostra primera experiència amb la UESA
Era un 24 de març i la primavera acabava de començar, però ja es feia notar. Estàvem a Hospitalet, llar d'un club de renom de la Tercera Divisió de Futbol, i la calor atabalava a tot aquell que s'atrevia a treure el nas per la finestra. Més que la primavera, semblava un dia qualsevol d'agost. Uns d'aquests dies en què tothom tria quedar-se a casa estirat al sofà. Però sempre hi ha l'excepció que confirma la regla, i aquí l'excepció, una vegada més, era la UESA.
Eren les 11.30 del matí i la gent de Sant Andreu anava arribant a poc a poc a Hospitalet. Era un partit difícil, ja que els locals anaven primers i els quadribarrats no podien perdre perquè això els significaria desenganxar-se de la lluita pels Playoffs d'ascens a Segona Divisió B.
Nosaltres portàvem ja una estona observant a la gent que anava arribant. Públic de tota mena, adults amb els seus fills, avis, homes i dones, sense cap distinció. Era un pla de família, però també d'amics, o de parella. Tothom que volgués anar, estava convidat, i seria rebut amb els braços oberts, tal com nosaltres ho vam ser.
A 5 minuts d'iniciar el partit, vam entrar a l'estadi acompanyats d'una multitud d'Andreuencs que anaven cantant i saltant. A l'entrar al camp, la imatge va ser encara més impactant.
L'Hospitalet té un estadi molt gran per a un equip de Tercera Divisió, i el seu públic acusa tal dimensió. Només uns pocs aficionats locals acompanyaven als seus, encara que protegits en un racó de les graderies on el sostre els permetia veure el partit des de l'ombra i asseguts en els seus seients.
A la cantonada contrària estava la gent del Sant Andreu. Eren molts, aproximadament 200 persones que havien viatjat des de Sant Andreu per a encoratjar al seu equip en un diumenge en el qual el sol esberlava les pedres. Aquí cadascun era lliure de fer el que volgués, només hi havia una condició, no deixar d'aplaudir i de cantar en cap moment. Al ritme de cançons argentines, amb lletres autòctones de Desperdicis, la gent va gaudir des del primer minut. Nosaltres vam començar al marge, mirant a tots els que cridaven sense parar per a donar suport a l'equip que porten a la samarreta. Però al final vam acabar incorporant-nos a aquesta bogeria que genera la UESA, ficant-nos en la pell d'un Andreuenc i cantant al costat d'ells.
Dia de derbi
Temporalment parlant, des del partit de l’Hospitalet fins el derbi amb l’Europa, han passat uns mesos. Temps suficient perquè ja haguéssim vingut al Narcís Sala per gaudir d’altres partits. Per tant, ja coneixedors del fenomen Sant Andreu, ens quedava per viure un partit un pèl diferent i especial. I és que si a cada partit de lliga l’afició es passa els noranta minuts animant, ni us imagineu el què és el dia de derbi amb l’Europa jugant a casa.
Per començar, i posar una mica en situació, l’estadi estava més ple de l’habitual. Ja no només el Gol Nord, que estava ple, sinó que també tant el lateral com la tribuna feien més goig. L’altre Gol estava reservat als pocs escapolats que van venir a veure el partit. Per tant, hi havia ambient de partit gran. Perquè cal afegir un fet que li donava una gran importància al match, i és que al tractar-se de les últimes jornades de lliga, el Sant Andreu s’estava jugant pràcticament la última possibilitat d’entrar als Playoffs després de l’empat al camp de l’Horta la setmana anterior. Només els valia la victòria per seguir tenint opcions fins el final. Per la seva banda l’Europa ja s’havia acomiadat de les possibilitats dels Playoffs, encara que matemàticament hi havia una remota opció.
Tot i la sensació que la temporada ja s'havia acabat, els quedava el Gol Nord
Nosaltres podem dir que encara formem part dels “novatos” que van al Narcís Sala, però cada cop que hi anem, més integrats ens sentim. És un sentiment que es contagia. Doncs bé, com no podia ser d’una altra manera ens trobàvem davant un derbi amb molts al·licients. I per si tot el que explicàvem abans no fos poc, el partit va començar amb una jugada molt polèmica. I és que l’àrbitre va anul·lar un gol a la UESA que semblava legal a la sortida d’un córner. Gol que més tard els andreuencs se n’acabarien recordant. El partit va seguir una tònica general en que els locals dominaven i eren els que generaven més perill mentre que els visitants esperaven darrere per sortir ràpid al contraatac. I així fins el final, diverses ocasions clares pel Sant Andreu com una xilena de Kuku al travesser i un parell d’ocasions molt clares per l’Europa. Al final empat a 0 i molta insatisfacció entre l’afició local que reclamava el gol anul·lat a la primera part.
Però tot i la sensació de que la temporada ja s’havia acabat pel Sant Andreu perquè les opcions de Playoff s’esfumaven, quedava Desperdicis i gran part del Gol Nord animant els seus futbolistes per lluitar amb més força l’any vinent. Aquest “aguante” que ens comentava en Natxo a l’entrevista que li vam fer, aquest sentiment de passi el que passi t’animaran i estaran allà per ajudar-te a aixecar.
La colònia argentina del Narcís Sala
Tal com hem dit, el sentit de pertinença que desprèn aquest club és probablement únic. Allò que no t'ho dóna una lliga, una copa o qualsevol títol. És una d'aquestes coses que es té o no es té, i punt. D'aquestes que realment generen enveja en els altres. Perquè poques coses més satisfactòries que poder dir 'la nostra gent ens encoratja sempre'. I aquí el Sant Andreu va més enllà. Va més enllà pel que fa a la gent que ho segueix, però també pel perfil d'aquestes persones. En un club modèlic pel que fa als valors i amb una afició que recolza 'tot el que està bé', segons el mateix Federico Praml, un dels argentins que forma part de la colònia d'argentins del Narcís Sala.
Per als argentins, el veritable futbol és el que se sent
Un grup de 'bojos del futbol' que s'havien cansat d'anar al Camp Nou o a Cornellà el Prat sense trobar allí el veritable futbol, d'aquest que els fa cridar embogits i portar-los a extrems inimaginables quan es parla de passió.
Perquè per als argentins el veritable futbol, el bon futbol, és el que se sent. El que els fa posar la pell de gallina i animar durant tot el partit. Perquè tots hem vist alguna vegada vídeos del Monumental o de la Bombonera i hem dit 'que increïble com es viu el futbol a l'Argentina'.
I en Sant Andreu resideix una part d'aquests 'bojos del futbol' que va cada cap de setmana al Narcís Sala a veure a la UESA. Un grup al qual pots distingir molt fàcilment enmig de la bogeria del Gol Nord, perquè a la mà sempre estaran amb un 'mate' o amb un 'Fernet'.
Un grup d'argentins que es queda fins a l'hora que faci falta pintat banderes, reclutant gent, cuinant 'empanadas' per a portar l'endemà, organitzant un 'asado' per a festejar, o simplement per a gaudir, perquè si alguna cosa els caracteritza, és que no necessiten grans excuses per a una trobada. Amb una cervesa, un parell d'amics i un estadi de futbol, ells ja són feliços, i contagien la seva alegria per tot el Gol Nord.
Aquests argentins, aquests fanàtics de la UESA, també han sabut congeniar amb els locals de la millor forma, al punt de ser una sola massa. Una sola massa que té un únic objectiu: fer tot el que estigui en el seu poder perquè la UESA guanyi, però sempre des del respecte, mantenint els valors que defensa Desperdicis.
Compilat de Federico Praml en l'entrevista realitzada per l'Andreuenca
La proximitat entre equip i afició
Una de les parts més importants i, a la vegada, més essencials del futbol, és veure un equip unit, on els jugadors se sentin part del club i estiguin en perfecta sintonia amb l’afició. Son moltes vegades les que hem escoltat els entrenadors parlant de la importància de l’afició, del que molts cops s’anomena “el jugador número 12”. I pot sonar a tòpic, però realment és un dels aspectes que fa especial aquest esport.
És precisament per això que la Unió Esportiva Sant Andreu és tan especial per a molta gent. La relació entre equip i afició és com una gran història d’amor: els jugadors no serien el mateix sense els aficionats i, al contrari, els andreuencs necessiten dels jugadors. Dit així pot semblar quelcom molt evident, però la sintonia que es viu al Narcís Sala és realment admirable. El públic es converteix més que mai en una part més de l’equip, en el veritable 12è jugador.
La relació entre equip i afició és com una gran història d’amor : els jugadors no serien el mateix sense els aficionats i, al contrari, els andreuencs necessiten dels jugadors.
Però quan parlem de la UESA no només parlem de sintonia entre els jugadors i l’afició, sinó que hem de tenir en compte com es viu el futbol. Als grans clubs d’elit, amb el gran nombre d’aficionats que mouen, la relació amb l’afició és sempre molt més freda, el futbol es viu d’una forma molt distant. Al final, els jugadors viuen en una mena de bombolla mediàtica que els aïlla de la resta del món i, per conseqüència, també de l’afició. I això és el que acaba diferenciant als equips com el Sant Andreu.
Però també es fa molt especial pels jugadors i la resta del cos tècnic. Ells són els primers que senten l’estima de l’afició i que s’involucren al màxim pel club i pel barri, adonant-se del que realment significa la UESA per Sant Andreu. El propi Ton Alcover va dir: “el primer any aquí no m’imaginava que m’acabaria comprant un pis davant del camp”. I és que, al final, els propis jugadors passen a ser una persona més que fa vida al barri, que fa gran amistats, un aficionat més del club.
Una de les parts més especial d’aquesta història, però, la trobem en els més joves. Des de ben petits que ja veus que van a veure tots el partits i saben el nom de tots els jugadors. Fins i tot a aquells que els hi agrada jugar a futbol, comencen a fer-ho a les categories inferiors, amb el somni d’algun dia poder ser com els seus ídols i poder jugar amb el primer equip del Sant Andreu. Al final, la cantera és una de les claus de l’èxit del club i sempre és molt pròxima al primer equip. Els juvenils entrenen molts cops amb ells i cada temporada debuten uns quants joves amb el primer equip. Fins i tot hi ha algun jugador de la plantilla del primer equip, com en Josu, que entrenen algun equip de les categories inferiors.
Explicació d'alguns aficionats del que representa el Sant Andreu per a ells
L’orgull ultra: Desperdicis
25 de maig de 2019, final de la Copa del Rei al Benito Villamarin entre el València i el Futbol Club Barcelona. Hores abans del partit són detinguts 23 Boixos Nois al barri de Nervión de Sevilla per organitzar actes vandàlics i anar armats amb intenció de buscar als “Biris”, afició ultra del Sevilla, per enfrontar-s’hi. Grups de Boixos Nois són fotografiats també amb banderes de simbologia obertament nazi, aixecant el braç com si encara volguessin saludar a un Führer que, avui dia, està renaixent per tot occident i contant fins a tres amb uns dits que els hi haguessin costat la vida a “Malditos Bastardos”.
El fenomen hooligan pot ser una altra manera de viure aquest esport que tant ens agrada, de sentir-lo i portar-lo sempre present
Malauradament, aquesta situació no és cap excepció dins del món ultra del futbol modern, de fet, és la norma. Cada temporada veiem desenes d’incidents similars, i en contra d’actuar per a que no passi, ens limitem a dir que són quatre penjats que busquen en el futbol una excusa per exercir la violència i que només són expulsats dels estadis si fereixen la imatge corporativa de l’equip, no per cap altre motiu.
No és aquest el cas de Desperdicis, ni de la UESA com a club. Al Narcís Sala hi trobem l’excepció que ens demostra que el fenomen hooligan pot ser una altra manera de viure aquest esport que tant ens agrada, de sentir-lo i portar-lo sempre present.
Desperdicis és aquella agulla en un paller, més enllà de la seva ideologia progressista, d’esquerres i feminista que ja és estranya de trobar en aquests cercles, Desperdicis és el vincle entre els problemes reals de l’aficionat i el club, és el grup de pressió compromès amb la vida del barri i necessari per forçar a la institució burocràtica tocar de peus a terra i veure quins problemes tenen la seva gent. A diferència dels grans equips del mercat del futbol multimilionari, com ens explicava un membre del grup ultra de la UESA, “a escala sociològica el Madrid i el Barça estan a l'estratosfera, els barris no conflueixen en res amb el club, no tenen cap mena d'incidència”.
Evidentment, Desperdicis, com a grup ultra que és, la seva funció principal és animar al seu equip i fer-se partíceps d’allò que succeeix al terreny de joc. Aquesta radical defensa d’uns colors també els porta a alguns escenaris menys desitjats com la protecció de la seva imatge i l’odi de diferents sectors cap a ells. Però tot això, s’entèn com preu a pagar per no deixar mai a la UESA sola, perquè com canten durant el partit “cuando te falle la voz, canta con el corazón”.
És per això llavors, que dins del Narcís Sala, ser de Desperdicis és un orgull. La defensa a ultrança del futbol humil de barri obrer es pot portar amb orgull, la protecció de la tolerància i diversitat dins d’un estadi es pot portar amb orgull i la reivindicació d’una vida socialment justa al barri, també, es pot portar amb orgull.
Més informació:
Crònica del Sport del partir de l'Hospitalet davant el Sant Andreu: https://www.sport.es/es/noticias/tercera-division/el-lhospitalet-y-el-sant-andreu-se-reparten-los-puntos-tras-empatar-1-1-7371382
Crònica de l'últim partit de la temporada contra el Figueres:
http://www.uesantandreu.cat/2019/05/derrota-intranscendent-0-1/
La dificultat d'accedir als Playoff aquesta temporada:
https://beteve.cat/esports/play-off-ascens-segona-b-record/
Barcelona, la ciudad de España preferida por los argentinos: https://www.lanacion.com.ar/turismo/barcelona-ludica-y-modernista-nid2053689
Orígens històrics del Sant Andreu:
Campus d'estiu pels més joves del Sant Andreu:
Commentaires