"La gent ve al Gol Nord i 'se prende'"

Per Guillem Francàs Batlle

L’Ignasi Torné explica que el futbol és la seva forma de vida i que tot el que fa té relació amb aquest esport. Actualment escriu per diverses revistes especialitzades i just passada la trentena ja ha treballat uns anys al departament de màrqueting de Newell’s i ha viatjat per tot el món seguint aquest esport.

En Natxo, com el coneixen els seus amics i com ens va demanar que l’anomenéssim, considera que el futbol és un reflex de la vida i la societat, i que això l’ajuda a entendre moltes coses i a veure paral·lelismes que, segons ell “no tothom veu”.

En Guillem Francàs i en Natxo a un bar de Vilassar. Imatge: Miquel Badals

Ens trobem en un bar de Vilassar. Viu amb tanta intensitat el futbol que amb l’entrevista ja començada, va brindar amb nosaltres per tenir l’oportunitat d’estar parlant de la seva passió amb ell. Tanta és la passió que ho està intentant convertir en la seva feina. Tal i com explica, el que a ell li agraden són les històries dels clubs, dels escuts, estadis, etc. i a través dels seus múltiples viatges ha anat fent els seus textos.

Però tornant a la passió, comencem a parlar del Sant Andreu, i ens explica com va començar la seva relació amb el club. Reconeix sense cap problema que el seu cas és el d’un culer renegat. És del Barça però no li agrada el que veu, sent que és com Hollywood, sent que és un club que no és gens proper. I que a més, aquesta sensació se li reforça amb el fet d’haver vingut de treballar a Newell’s on tractava dia a dia amb els jugadors. I és amb el Sant Andreu on torna a sentir això, on es retroba amb la sensació que el fa ser un apassionat de l’esport. Insisteix en la idea de formar part d’un club, paraula la qual considera que està desvirtuada a Europa, en fer vida allà, conèixer a gent i compartir experiències.

Tot esmorzant un entrepà de llom amb formatge, comencem a parlar de la capacitat de moure gent que té la UESA, i ell mateix diu que també ho està analitzant, que no té una explicació lògica encara. Explica que quan la gent va per primer cop al camp i al Gol Nord, “se prende”, com dirien els argentins. És a dir, que s’anima, que ho viu, s’enganxen a l’ambient, t’embogeix. Ho exemplifica molt clarament quan ens posa en context quotidià: “Dius què és això? Mola”, i s’hi queden. Un altre cas que li ha passat fa poc, és que un noi uruguaià que viu a Barcelona el va contactar perquè li recomanés un camp que no fos el Camp Nou ni l’RCDE Stadium. Sense dubtar-ho li va dir que havia d’anar al Narcís Sala a veure un partit del Sant Andreu. I està convençut que quan vingui no serà l’últim cop.

Explicant aquest petit cas, insisteix en reforçar la idea de la passió que transmet aquest club, ensenyant-me el clauer que té per les claus del cotxe, que com no podia ser un altre, és l’escut del Sant Andreu. I un dels motius d’aquesta passió que es viu al camp, segons explica en Natxo, és que “quan comences a anar al Gol Nord cada cop coneixes a més gent i et sents més integrat, et sents part d’aquella institució i veus que la gent que està al teu costat és com tu”.

Que el Sant Andreu tingui aquesta cultura del futbol tan passional també ve marcat per la cultura argentina que ha adoptat. El cas més clar és el de les cançons que canten per animar, que són la majoria d’origen argentí. També fa referència en Natxo al concepte “aguante”, que seria estar sempre cantant, animant i anant on calgui a veure els partits. Però en base a la seva experiència a la multitud de camps i aficions que ha visitat, pocs equips grans europeus tenen aquesta cultura.

"Estem acostumats al políticament correcte i ens xoca qualsevol cosa"

Un dels altres temes importants que volíem tractar i que actualment té gran repercussió sempre que apareix als mitjans, és el de la relació que han de tenir la política i l’esport. En Natxo ho té clar: “Qui pensi que el futbol i la política no es barregen està molt equivocat”. Comenta que intrínsecament aquesta relació ja existeix en el moment de formació d’un equip. Ho explica amb un exemple molt clar, amb el cas d’un dels grans d’Uruguai, etern rival de Peñarol (equip del qual és fanàtic “fins la mort”), el Club Nacional de Fúbol. Aquest equip vesteix els colors de la bandera artigues, que és el pare de la pàtria uruguaiana. També ho simplifica posant com exemple qualsevol equip que porti la corona al seu escut. Aquests fets impliquen caire polític. En el cas del Sant Andreu, el considera barri obrer, cosa que fa sentir la gent identificada. I després també està els colors de la samarreta, que són els de la senyera.

I és en aquest moment en el que ens preguntem per la posició dels clubs grans, com el cas del Barça, que és un dels equips que se l’ha involucrat últimament en casos de barrejar política i esport. Per explicar-se millor, en Natxo fa referència a la conversa que estàvem tenint abans de començar l’entrevista sobre l’entrevista del Piqué amb en David Broncano. Explica que estàvem d’acord en que quan un futbolista de gran repercussió es mostra natural, proper, que pots veure que realment són com nosaltres, tothom es sorprèn. I en el cas dels clubs tots tenen una identitat, uns compromisos i uns stakeholders (aquells grups sense el suport del qual l'empresa deixaria d'existir) que fan que no es puguin posicionar o que es mantinguin neutres. I un altre cas recent que comentava, és el de l’Espanyol desmarcant-se d’un acte de Vox al voltant del seu estadi. Però insisteix, “estem acostumats al políticament correcte i ens xoca qualsevol cosa”.

En Natxo i en Guillem en un moment de l'entrevista. Imatge: Miquel Badals

Per tant, la posició dels clubs grans la veu difícil de canviar ara per ara. Però després hi ha casos com el de Sant Paulí, un equip que reconeix públicament la seva posició d’esquerres i tothom ho té assumit com un fet més. En canvi, una actuació que el va sorprendre en un dels seus viatges, en aquest cas al camp de la Lazio, va ser que amb les entrades, el club afegia un escrit que deia “Lazio against racism and fascism”, i això el va xocar perquè l’afició i sobretot els ultres són coneguts per ser d’extrema dreta.

Acabant la cervesa i l’entrepà, acabem l’entrevista parlant del moviment ultra en general. Ell que ha vist tant món a través del futbol, primer respon que a ell li agrada la “jarana, i el primer que penso és: què faig que no estic allà”. Però explica que últimament havia tingut una experiència a Sèrbia, veient un partit del Partizan, que era un dels primers cops que pensava que no pintava res allà. Que aquella gent era un altre nivell. En canvi quan va a veure el Marsella al Velodromme, allà sí que s’ho passa bé. Així que després d’aquesta petita reflexió, explica que tots els prejudicis o les idees preconcebudes que té la gent de les aficions ultres, són correctes. Tot i així, matisa amb el cas de Desperdicis, el grup ultra del Sant Andreu, que són un grup d’aficionats que a més de compartir la simpatia pel club, comparteixen una ideologia política, que el club també assumeix.